|
(Autor Gabriel Ordinas Marcé)
1. EL PORT DE SÓLLER
Iniciam aquesta passejada davant el restaurant Marisol, que manté els trets propis d’una estació terminal ferroviària i, com a tal, fou dissenyada l’any 1913. Deixant a la dreta una primera línia de botigues de records i altres establiments comercials, hem de tòrcer a l’esquerra i passejar pel moll de Fora, que fou construït entre 1930 i 1935 per ampliar i modernitzar la Riba, l’antiga dàrsena comercial on els llaüts, els xabecs, els bergantins, els pailebots i els vapors carregaven garroves, cítrics i altres productes de la vall i els transportaven al llevant peninsular o al sud francès. Des d’aquí poden embarcar en qualsevol dels vaixells turístics que realitzen atractives i belles excursions a distints punts de la costa nord de l’illa: el torrent de Pareis, sa Calobra, Tuent, la cala de Deià, sa Foradada o Sant Elm.
Hem de seguir la línia de la mar i passar per l’escar o varador, on s’adoben, es pinten i es restauren les naus i, seguidament, per la llotja i el moll dels pescadors.
Visitarem a continuació la barriada de Santa Caterina, un típic nucli de població marinera que ens permet completar la coneixença de la vida dels pescadors. Iniciam la visita a la pujada del carrer de Santa Caterina, cantonada amb el camí del Cingle, on s’arrengleren els darrers establiments comercials de la primera línia del port, als baixos d’uns edificis de factura modernista de les primeres dècades del segle XX. Singularment interessant són les mènsules que suporten en balcó d’El Pirata (Santa Caterina, 18). Continuam per la primera escalonada a mà esquerra, devora una fonteta pública, i ens endinsam pel carrer de Sant Ramon de Penyafort. Al final d’aquest carrer columbram l’oratori del mateix nom, flanquejat per dos xiprers. L’oratori de Sant Ramon de Penyafort, d’estil neoclàssic, es bastí a mitjan segle XVII gràcies a les aportacions dels pescadors, prop de l’indret on la llegenda situa la pedra des de la qual el sant titular emprengué el viatge cap a Barcelona. La façana, molt senzilla, està cimentada i emblanquinada amb calç. Disposa de sues úniques obertures definides pel portal llindanat i la claraboia superior de vidres de colors. L’interior és d’una sola nau de planta rectangular i està coberta per una volta de canó. Aquest edifici romangué tancat al culte a partir de l’any 1936 i fou annexionat pel Ministeri de Marina. Arran de l’absorció, el retaule de la capella Major fou traslladat a l’actual església de Sant Ramon. El pla de reforma de la façana marítima del Port té prevista restaurar aquest oratori.
Ara hem de pujar per l’escaleta del costat, tombar a l’esquerra pel carrer de Santa Apol.lonia, que s’enfila cap al mirador de Santa Caterina, i esforçar-nos per no perdre de vista cap dels petits detalls i ornaments que proporcionen un caràcter especial a la barriada marinera. Pujarem pel recentment restaurat carrer de llevant, que enllaça amb el carrer de Mallorca, fins arribar a la plaça o miranda de Santa Caterina. Des de la miranda on pugen els pescadors per vigilar el temps, s’obté una bella vista cap a tramuntana sobre el mar i els penya-segats que flaquegen la bocana del port. Al costat de ponent s’aixeca l’antic oratori de Santa Caterina, que va ser bastit en el segle XIII, enderrocat pels pirates algerians capitanejats per Dragut l’any 1542, i reconstruït vuit anys després. Aquest oratori gaudí d’una gran veneració al llarg de l’Edat Mitjana i era el lloc de peregrinació més important de la vall de Sóller. Des del 1998 s’està reconstruint. Perdura la portalada de mig punt dovellada i una finestra rodona del cos que era la torre de defensa (s. XVI), així com la façana absidal de la capella, amb una finestra botzinada en forma d’espitllera, i els pinacles i l’espadanya d’arc rodó que, a manera de cloquer, acollia la campana. A la dreta del portal es troba una creu de pedra (1692) culminada per un Crist esculpit a una car, el Santíssim a l’altra, i una decoració floral als extrems dels braços. Passat el portal trobam la volta de canó de la torre i, davall el trespol, la cisterna. En entrar a la clastra, a mà dreta queda la capella (s. XVI) amb restes arquitectòniques d’èpoques diverses. A continuació ve el corredor que mena al restaurant i sala del mirador, el nínxol encastat en el mur que acollia la imatge de Santa Caterina, i el portal rodó d’accés al jardinet.
Deixarem l’oratori i la miranda i baixarem cap a l’esquerra pel carrer de Santa Caterina, fent una ullada a la badia i a lesteulades de la barriada marinera des dels jardinets que hi ha a la dreta, i l’edifici modernista que ens queda just al darrere (Santa Caterina, 48). Poc després compareix Can Codony (Santa Caterina, 44) una residència bastida l’any 1908 pel patró Antoni Vicens.
Cal deixar a l’esquerra Sa Posada de s’Artesà (Marina, 16), i un centenar de metres més enllà, entrar al carrer de Jaume Torrens, una via peatonitzada que reuneix un gran nombre de restaurants, comerços i botigues, al final de la qual es troba la plaça de Joan Miró. Hem de tombar cap a la dreta i enfilar al carrer de Canonge Oliver, que ens mena directament a l’església parroquial de Sant Ramon de Penyafort, passant per la Casa del Mar (Canonge Oliver, 14). La construcció de l’església parroquial de Sant Ramon de Penyafort s’inicià l’any 1938. Al costat esquerre s’aixeca el campanar (1964), que és de planta quadrada i en el darrer tram es transforma en octogonal. El temple és d’una sola nau de planta rectangular i el sostre està cobert per una teulada de doble vessant. A cada banda de la nau s’obren les capelles rectangulars dedicades a Jesús Natzarè, a santa Caterina d’Alexandria, a la Mare de Déu del Carme, a sant Ramon de Penyafort i a sant Antoni de Viana. També hi ha el portal lateral i la sagristia.
S’ha de destacar el petit retaule de santa Caterina d’Alexandria, procedent de la capella Major de l’oratori de Santa Caterina, que fou construït l’any 1574 pel fuster Llucià Arbona i el pintor Mateu López. Presideix el retaule de fusta de gust renaixentista l’estàtua bellament policromada de santa Caterina d’Alexandria. També es pot parlar del retaule de fusta de la capella de sant Ramon de Penyafort, que procedeix de la capella Major de ‘oratori de sant Ramon (s.XVII).
El presbiteri, a la capella Major, el presideix una gran estàtua del sant Crist de la Salut (s. XVIII) procedent de la capella de les germanes de la Caritat de Sóller. La pila baptismal està col·locada a la dreta del presbiteri i, a l’esquerra, es veu una gran caldera de coure que antigament era utilitzada pels pescadors per tenyir les xarxesde color marró amb escorça de pi, i avui presta servei com a element decoratiu.
A la sortida de l’església parroquial, hem de prosseguir pel carrer del Canonge Oliver i, en haver travessat el torrent de la Figuera, tòrcer a mà esquerra i pujar per l’escalonada que ve a continuació dels establiments comercials i que ens condueix a la possessió del Port. La casa de la possessió, avui transformada en l’hotel Es Port, conserva en bona part el caràcter i la prestància típiques dels palauets de la ruralia mallorquina dels segles XVII i XVIII. Enfront d’una esplanada amb un jardí esponerós i ben cuidat s’alça la torre de defensa, de planta quadrada i coberta de teules a doble vessant, que responia a la necessitat de comprar amb una fortificació i un lloc de refugi per als residents en cas d’invasió. Dedins, conté una habitació de volta per aresta amb una clau amb l’anagrama de Jesús, que degué ser la primitiva capella. Entram a l’habitatge (1614-1646) per una portalada d’arc rodó, després de travessar un cancell on s’obre a mà dreta, l’estable per als animals de bast i de sella. A l’esquerra del cancell es troba la capella rectangular que s’erigí l’any 1728. El retaule, de gust barroc, està presidit per la talla policromada de sant Josep que porta el nin Jesús agafat de la mà.
Pel portal de l’esquerra entram a l’antiga cuina, avui convertida en recepció de l’hotel, on encara roman la cuina de pagès i els bancs de guix, així com alguns estris i armes dels segles XVII i XVIII. La porta del fons permet entrar al celler, on abans hi havia el cup per fer bullir el most (1747). Des d’aquí accedim a la tafona, que es conserva pràcticament intacta.
Abandonam l’hotel es Port baixant per la mateixa escalonada i seguim l’acera per la renglera d’establiments comercials fins arribar a la primera línia de la platja. Aquí hem de voltar a mà esquerra i continuar pel passeig que voreja la mar. En arribar a l’embarcador des Través, just davant la boca del Port, cal que el passejant s’aturi un moment per destriar tres construccions remarcables. A l’esquerra de la bocana s’alça la farolade sa punta Grossa o des cap Gros, acabada el 1859. A l’altra banda, a la part inferior, s’albiren les restes de l’antiga farola des Bufador o de sa Creu, que està col·locada a tan sols quatre metres de la vorera i descansa sobre la volta d’una cova natural que té l’accés des de la mar. La farola es bastí entre 1862 i 1864 a partir d’un projecte elaborat per l’enginyer Emili Pou i està situada a onze metres sobre el nivell de la mar. Quan aquesta construcció deixà d’oferir seguretat al faroler, s’edificà l’actual farola de sa Creu, radicada prop de l’anterior, una mica encastellada. Aquesta torre l’aixecaren entre 1928 i 1930 però no entrà en funcionament fins a 1945; és de forma troncocònica i assoleix una altura de tretze metres. Continuant la passejada, arribam a la plaça de la Torre, des d’on columbram, a la dreta, una gran torre de perfil arrodonit. Es tracta de les restes de la torre de l’Alcaid o castell del Port, que va ser construït entre 1543 i 1545 per tal d’evitar noves incursions piràtiques com la que, l’any anterior, havia originat la destrucció de l’oratori de Santa Caterina. Actualment la torre és de propietat privada i s’ha transformat parcialment en una vivenda particular. A la llinda perdura un escut de Sóller gravat a la dovella clau, el més antic que es coneix (1545).
Podem acabar el recorregut en aquesta plaça, on el tramvia hi fa una aturada.
Tornar a l'índex
2. SÓLLER I (El carrer Isabel II, el Casal de Cultura i l’Església Parroquial)
Començam el recorregut pel cantó oest de la vila de Sóller a l’estació del ferrocarril, on deixam enrere dues plaques que recorden el promotor del tren, Jeroni Estades, i el poeta dels tarongers de Sóller, Josep Lluís Pons i Gallarza. Vorejam la plaça d’Espanya per l’esquerra, mentre que a la nostra dreta crida l’atenció una singular oficina d’informació turística. Es tracta d’un furgó correu de l’any 1912 adaptat a les noves funcions. En aquest punt, que gaudeix d’immillorables vistes de l’església i el campanar, enfilam cap a l’esquerra per seguir un dels carrers més populars de la ciutat, el carrer d’Isabel II. La nostra primera fita és la cantonada del carrer d’en Canals, (Canals, 1) on se situa la posada de Ca s’Hereu, edifici barroc bastit entorn al 1786, data que apareix a la finestra. La façana ens ofereix a més un magnífic portal rodó, de pedra, i unes singulars obertures al porxo. Aquest carrer presenta molts d’altres punts d’interès, com per exemple la casa natal de Guillem Colom Casasnoves, les teules pintades del núm. 25, les capelletes del via crucis, el palauet modernista de Can Mart (núm. 29), o la posada de Monnàber (núm. 37) on nasqué el poeta Guillem Colom i Ferrà, fill il·lustre de la vila. Al núm. 30 del carrer Isabel II hi ha la casa de Cas Pué, que ens serveix de referència per voltar a la dreta i seguir els carrers Bisbe Nadal –gran benefactor solleric-, Volta Piquera, Jesús i de Can Tamany. Al núm. 2 d’aquest carrer hi ha la posada de Can Tamany, de la qual destaca el portal. Voltam a la dreta pel carrer Quadrado i, amb la vista posada al penyal des Migdia, vorejarem un casal barroc ubicat al núm. 9, Can Roses, amb una interessant portalada. D’aquest carrer s’ha d’esmentar també la casa del núm. 18, localitzada en una placeta. Disposa d’un portal rodó i una finestra amb la data de 1744. El voladís és de fusta.
Arribam així a una altra de les principals artèries de Sóller: la Gran Via. A la mateixa cantonada amb el carrer Quadrado ens sorprèn la Rectoria, antic edifici remodelat el 1896, que reclama la nostra atenció pel portal rematat per un escut i coronat per un fals segon pis. Val la pena guaitar el seu interior.
Distrutam ara d’un encisador passeig sota els arbres de la Gran Via, carrer on es concentren bona part dels casals modernistes de Sóller. Hem de posar atenció als jardins de Can Canals (núm. 8), al casal de Can Dulce, centre de cultura popular, a Can Cremat, impressionant palau aixecat l’any 1920, a més d’altres edificis singulars. També posaren especial esment als nombrosos treballs de ferro a les balconades i finestres de les cases, i en alguna font pública.
Acabada la Gran Via arribam a la plaça d’Amèrica, on al núm. 1 ens espera Can Cetre, un dels millors palaus modernistes de la vila. Destaquen per damunt de tot els sòtils de ceràmica de la fàbrica de la Roqueta.
Per la dreta de la Plaça d’Amèrica, el carrer Cetre ens porta a un altre dels eixos viaris més importants de Sóller, el que conduïa al port, ara dit carrer de sa Mar, per on retornarem al centre. Abans, però ens fixarem en els edificis de la casa de sa Diligència, s’Hostal, Can Canals, Can Puig i sobretot el Museu de Cultura. De la casa de sa Diligència (núm. 44) ens sorprenen els exteriors. Al núm. 33 hem de parar esment a s’Hostal, interessant edifici dels segle XVI, restaurant en temps recents. Un dels millors elements de la façana és el portal de mig punt. Ja acabant el carrer Mar hem de fer una visita obligada al Casal de Cultura (núm. 13). Entram a l’edifici per un portal de mig punt rematat per la data de 1740, probable data de construcció de l’edifici, i per un escut heràldic. Bona part del casal es dedica a museu etnològic on podem trobar maquinària d’impremta, escultures i talles religioses, col·leccions de ceràmiques, estris i eines del camp i fins i tot una cuina antiga amb tots els seus ormeigs. Hi ha una sala dedicada a l’arqueologia, i una capella coberta per una volta d’aresta de dos trams presidida per una talla policromada de sant Antoni Abat. També hi ha una interessant col·lecció d’ex – vots.
Visitat el museu tornam algunes passes enrere pel carrer de sa Mar fins al portal rodó del núm. 2 on voltarem a la dreta pel carrer Romaguera. Aquest carrer, després de travessar amb cautela les vies del tramvia, ens deixarà davant el mercat municipal cobert (dreta). Val la pena fer-hi una incursió per poder adquirir alguns dels productes alimentaris que es cultiven a la vall. Des de la plaça del Mercat, vora un pont de vistes meravelloses, cercarem el carrer vives, un antiquíssim carrer que encara conserva l’empedrat i que ens portarà a la plaça de la Constitució, centre neuràlgic de la vila i punt on es concentren un bon grapat d’edificis d’interès. Si ens agraden els detalls, a la nostra esquerra cercarem una imatge de sant Sebastià localitzada dins una fornícula. Entre els edificis de la plaça, podrien destacar el Banc de Sóller, la casa de la Vila o Can Bordils, però se’ns dubte l’edifici més representatiu de la plaça, i de tota la vall, és l’anomenada catedral de la muntanya, l’església parroquial de Sant Bartomeu. Abans de visitar l’església, fem una ullada al portal de l’Ajuntament situat al carrer Jeroni Estades, amb l’escut de la vila i la data de 1733.
El temple parroquial que podem contemplar avui en dia és el resultat de successives fases constructives que han anat deixant la seva petja en l’edifici, i que el converteixen en un dels més singulars de la contrada. Fent un poc d’història, sembla que podria haver estat fundada pel paborde de Tarragona devers 1236. Al segle XIV presentava un estat llastimós i fou reconstruïda al segle següent. Al llarg del XVI la constant inseguretat i els fets de 1561 forçaren l’aixecament d’un petit fort emmurallat que hauria de servir de refugi a la població. L’església del XV perdurà fins el segle XVII quan s’esbucà part de la construcció romanico-gotica, que fou substituïda per la barroca. Així es bastí un sostre de volta i la capella del Roser, a més de canviar la orientació del temple. Finalment, l’any 1904 es feren les darreres reformes de l’església per dotar-la d’un caire modernista. Se seguiren els dissenys de l’arquitecte Joan Rubió.
L’edifici és d’estil barroc, amb una única nau que supera els vint metres d’altura. El sostre està dividit per set trams de creuer. A les claus de les voltes s’hi representen sant Bartomeu, la Mare de Déu de Bonany, l’escut de Sóller, la Mare de Déu de la Victòria, sant Pere i la Mare de Déu d’Alabastre. Darrere l’església hi ha el que fou l’antic fossar de la vila.
Les capelles de la dreta estan dedicades al Baptisme, al Cor de Jesús, a sant Pere, al Roser, a sant Sebastià i a sant Antoni.
Per la seva banda, les capelles de l’esquerra honoren a les Ànimes, a la Mare de Déu dels Dolors, a la Mare de Déu del Carme, el nom de Jesús, a la Immaculada Concepció, a sant Josep i a sant Joan Baptista. Al fons hi ha la capella Major, flanquejada pels retaules de sant Gregori Magne i la Sagrada Família. Vora la capella Major hi ha la sagristia.
La capella del Baptisme va néixer de la reforma modernista. El seu retaule és l’antiga portalada del temple barroc, obra del mestre Lluc Mesquida (1747). De la capella del Cor de Jesús, beneïda l’any 1913, destaca la talla de l’escultor Josep Llimona. Presideix la capella de sant Pere una imatge del titular obra de l’escultor Guillem Galmés, flanquejada per les estàtues del sants metges, Cosme i Damià. La capella del Roser és la major de les capelles laterals. Té planta de creu llatina i està coberta amb volta de canó. Es deu a mestre Lluc Mesquida i conté diverses imatges. El retaule pertany al segle XVIII i es distribueix entorn a la imatge de la titular, la Mare de Déu del Roser. Les capelles de sant Sebastià i sant Antoni pertanyen al segle XVIII, encara que la talla de sant Antoni és obra de Guillem Galmés, i data de principis del segle XX.
Entre aquestes dues capelles s’obre el portal de dalt, portal barroc de marbre, que proporciona l’accés a l’antic fossar.
El retaule de sant Gregori magne, restaurat el 1937, és presidit pel titular. Destaca una escultura gòtica de la Mare de Déu mutilada pels moros l’any 1561. L’altre retaule que voreja la capella Major està dedicat a la Sagrada Família.
La capella Major és presidida per un gran retaule barroc obrat pels mestres Lluc Mesquida i Damià Oliver, a més de diversos escultors i pintors. L’estàtua de sant Bartomeu, és obra de Joan de la Concha (1738), mentre que la mare de Déu de Bonany, pertany a l’escultor Guillem Carbonell. El presbiteri fou obrat al segle XIX amb marbre vermell i negre, i a la volta es pot observar l’escut de Sóller amb la data d’acabament de l’Altar Major, el 1947.
La sagristia, concebuda originàriament com a lloc de refugi, conté molts objectes valuosos entre els quals destaca una taula gòtica de sant Bernardí.
Al lateral de l’esquerra, la primera capella és la de les Ànimes, fruit de l’ampliació modernista. Conté una talla del sant Crist emprada a la representació del Davallament del divendres Sant. Vora aquesta capella hi ha la cova de Betlem. La propera capella ésla de la Mare de Déu dels Dolors, amb una talla del segle XX. Als peus de la talla hi ha una Mare de Déu d’Alabastre, datada del segle XIV. La capella de la Mare de Déu del Carme és presidida per una talla de fusta policromada de la titular, obrada al segle XVIII. La propera capella és la del mon de Jesús, amb un retaule de pedra i morter del segle XIX. També hi trobarem una talla de sant Marçal feta per Josep Llimona. Del mateix segle data la imatge, obra de Salvador Torres, que presideix la capella de la Immaculada Concepció. Les darreres capelles són la de sant Josep i la de sant Joan Baptista, ubicada al lloc de l’antic altar Major.
Acabada la visita al temple parroquial només ens cal seguir les vies del tramvia per arribar de nou a l’estació del Ferrocarril de Sóller, on havien iniciat aquesta passejada pels carrer de la vila.
El millor dia per fer aquest itinerari és el dissabte, ja que aquest dia el mercat s’estén més enllà de l’edifici i els venedors s’escampen pels carrers propers.
Tornar a l'índex
3. SÓLLER II (Ses Escolàpies, la Sang i les posades)
Aquest segon itinerari per la vila de Sóller ens vol mostrar la part oriental de la ciutat. Situam també l’inici a l’estació del Ferrocarril on travesssam la plaça d’Espanya, presidida pel monument a les víctimes de la Guerra Civil Espanyola (1940). Al núm. 14 d’aquesta plaça ens fixam en un dels molts detalls que custodia l’arquitectura sollerica. Una de les capelletes del via crucis que antigament comunicaven l’església de sant Bartomeu amb el convent franciscà de Jesús. Davant nostre s’alça amb tot el seu esplendor el campanar de l’església, de cinc altures i rematat per una cúpula piramidal neogòtica. Els capitals aportats pel emigrants sollerics foren decisius per l’acabament d’aquesta peça entorn al 1900. Ran del fossar i el campanar, seguim el carrer se Santa Bàrbara primer, i el de Joan Baptista Ensenyat després. Hem fet la vota a l’església per darrere seguint l’itinerari del via crucis, del que hem vist fins a tres capelletes més i hem arribat ja a la Plaça preciós espai que concentra bona part de la vida social del poble. Al centre de la plaça hi ha altres dos elements interessants. El primer és el brollador, manat construir pel bisbe solleric Bernat Nadal el 1815, i l’altre, és la font que, com tantes altres a la vila, constantment proporciona aigua al visitant. Davant la capelleta núm. 1 s’alça, imponent, el Banc de Sóller, edifici modernista on col·laborà Joan Rubió. L’edifici fou inaugurat l’any 1912, encara que el banc havia estat fundat el 1889 amb el capital dels emigrants retornats. De la façana de l’edifici en destaca la doble balconada rematada per la inscripció BANCO SÓLLER i el lleó i el sol que defineixen l’escut de la ciutat. També s’ha de reparar en els forjats de les finestres, que presenten un altíssim grau d’elaboració.
Continuam ara pel carrer de Bonany fins trobar el carrer del Metge Maiol on fem una ullada al núm. 2 on s’amaga una capelleta que estatja una imatge de Sant Sebastià datada del segle XIX. Cal recordar que sant Sebastià era considerat l’advocat contra la pesta. Retornam al carrer de Bonany, que ara passa a dir-se se de Sant Bartomeu i alçam el cap davant el núm. 7. És la casa de Cas Boter que presenta una interessant mostra de teules pintades a la volada de la façana. Entre els motius variats que podrem diferenciar, ens sorprendrà la inscripció ALS251797A.S que ens dóna una idea de l’antiguitat de la teulada, i altres motius vegetals. Una mica més endavant, a la nostra dreta, es troba una de les posades que localitzarem al llarg d’aquest itinerari. Les possessions més importants de la vall tenien posada a la vila, que els servia com a residència i com a símbol de poder i opulència. Al núm. 24 hi ha la posada de Cas Xorc, reconeixedora pel seu portal medieval amb l’arc rodó adovellat. Deixam enrere alguns portals rodons, de pedra, i fem una ullada a l’empedrat carrer de sant Joan. En topar-se amb el carrer Batac, els de sant Bartomeu passa a anomenar-se del Bisbe Mateu Colom.
A la nostra esquerra s’aixeca un dels edificis més singular de la ruta, la capella de ses Escolàpies. Es tracta del que fou l’antic convent de la comunitat de Mares Escolàpies. Dins el murs de l’edifici, avui en dia hi tenen cabuda la Biblioteca Municipal i la Llar d’Ancians. De les dependències que es conserven de l’antic edifici destaca el portal principal del convent i la capella, on actualment s’hi duen a terme actes culturals. La capella, dissenyada per Bartomeu Ferrà respon a l’estil neogòtic i presenta una planta rectangular dividida per tres arcs ogivals. Destaca el retaule de fusta, també neogòtic, presidit per la Verge Santíssima i flanquejada per sant Josep Obrer i sant Josep de Calassanç. Seguim la marxa pel carrer Bisbe Colom (qui fou bisbe d’Osca) fins voltar a l’esquerra pel carrer que honora el nom d’uns dels historiadors locals més significatius, Josep Rullan i Mir. Abans però gaudirem de les barreres de Can Cambuix, que delimiten el jardí posterior de les cases. Pel carrer Rullan i Mir arribam al carrer de la Lluna, un dels més notables i antics de Sóller, on giram a l’esquerra. La propera fita, després de passar la façana de Can Cambuix (núm. 128), és Can Prunera (núm. 90), que passa per ser una de les millors façanes de caire modernista de la ciutat. Aixecada entre els anys 1909 i 1911, és una excel·lent combinació dels elements de pedra, ferro i fins i tot de fusta. D’aquest edifici destaca la porta del casal, i el fet que conservi una bona mostra de mobiliari modernista. Continuam pel carrer de la Lluna, i se succeeixen els elements interessants. Dues cases d’estil regionalista Can Massana i Can Moana (núms. 71 i 69) ens situen davant la capella del sant Crist, que evoca un misteri que va tenir lloc al segle XVI i segons el qual el Sant Crist va suar sang. Passa una altra de les fonst públicques de la vila i arribam a la casa de la Lluna (núm. 50). Malgrat l’antiguitat de la casa, que data del segle XV, sembla que el nom del carrer és mol anterior. De la façana destaca el portal dovellat, la finestra del primer pis, i el mig relleu d’una lluna de marès ben curiosa. Giram ara pel carrer de l’hospici, que se’ns apareix com un engrescador carrer medieval ben empedrat que sorgeix a la nostra dreta. Aquest carrer està guarnit d’edificis interessants com són la residència de Nostra Dona de la Victòria, l’església, l’església de la Sang de l’Hospital, i la posada de Moncaira. La residència de nostra Dona de la Victòria ocupa el solar del l’antic Hospital de Pobres (1234), a la part dreta del carrer. Aferrat a la residència trobam l’església de la Sang de l’Hospital. L’edifici original fou bastit per commemorar la victòria contra els turcs al segle XVI. El segle XIX l’edifici fou reconstruït dotant-lo d’un caire neoclàssic. De l’interior del temple esmentarem la planta rectangular, la volta de canó del sostre, i la talla de la Sang de Jesucrist del segle XVI, que s’allotja al retaule de la capella Major. El temple no disposa de capelles, sinó que conté fornícules a les parets, amb les imatges de Sant Antoni de Pàdua, Nostra Senyora de la Victòria i santa Rita de Càssia. A l’altra banda del carrer, davant la residència, ens espera un altre sorprenent edifici, la posada de Moncaira, al número 7. El casal, data de les acaballes del segle XVIII, quan el barroc cedia terreny a l’estil neoclàssic. Observarem el magnífic portal rodó i, més amunt, un bon exemple de teules pintades ben conservades, amb abundants motius florals. Molt propera a aquesta casa, quasi enfront, hi ha una altre de les posades més representatives de la vila, la posada de Bàlitx, localitzada ja en el carrer del mateix nom (núm. 7). Aquesta posada, més antiga que l’anterior, s’emmarca en el més pur estil barroc del segle XVII.
A través del carrer de Bàlitx arribam al carrer de la victòria de l’Onze de Maig, que per l’esquerra ens portarà de nou al carrer de la Lluna. Pocs metres abans d’arribar a la plaça, el carrer de la Lluna ens reserva encara una altra sorpresa, la posada Can Prohom (núm. 16), casal que fou aixecat el 1758. Ens hem de fixar en el voladís de fusta i guaitar al pati interior. Així arribarem a la plaça de la Constitució, on acabarem aquesta passejada per les esglésies i posades de Sóller.
Tornar a l'índex
4. BINIARAIX
Si venim de Sóller, poc abans d’entrar a Biniaraix trobarem l’antic pont de Biniaraix, reconstruït l’any 1886 després que una gran torrentada se l’emportàs. Ara el camí s’empina i puja al costat del torrent, entre la flaire dels tarongers i les llimoneres i tenint com a marc els cims de s’Arrom, es Cornadors i el puig de l’Ofre, fins arribar al llogaret de Biniaraix. Poc abans d’entrar-hi, dins un doble revolt del camí, ens enfilam pel carrer de Sant Guillem, l’empinada escalonada de pedra que sorgeix a mà esquerra, i ens detindrem un moment per admirar el paisatge a l’ombra dels lledoners, tal com ho féu el pintor argentí Francesc Bernareggi (1878-1959) els anys que visqué a la caseta que s’alça al cantó (Es Pujador). Al capdamunt de l’escala hi ha una placeta amb una fornt de pedra adossada al mur de la terrasa i casa on visqué el pintor Juli Ramis. En haver assaciat la set i deixant a l’esquerra el carrer recentment empedrat de Sant Salvador, continuarem pujant entre cases encastellades sobre les roques sobre les roques, fanals, cossiols i… la pedra, semprela pedra com a element decoratiu. A Biniaraix sembla que el temps no passa; la solitud, el silenci i la tranquil·litat són una constant en aquest llogaret d’origen medieval que sembla sortit d’un conte de fades. Tot seguit ve Ca ses Monges (Sant Guillem, 9), l’edifici que fou convent i escola de pàrvuls i de nines, regentat per les germanes de la Caritat. La casa del costat és Ca s’Angel (Sant Guillem, 7), on una finestra mig partida d’arcs apuntats ens indica el lloc on estava la capella del convent. Ben davant hi ha Can Beia (Sant Guillem, 12), amb un paredat rústic i una portalada de mig punt ben remarcable. A Continuació trobam el casal cultura, amb una làpida que recorda el mestre Miquel Bisbal i el lloc on estigué situada l’escola pública de nins (Sant Guillem, 1).
Quasi sense adornar-nos, hauremarribat a la plaça de la Concepció. Sembla que la plaça i les cases confrontants, Can Ribera i Can Det, constituïen l’antiga alqueria musulmana de Biniaraix, que fou adjudicada al cavallerGuillem de Torrella pel seu oncle, el bisbe de Girona, després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I. Can Det té l’accés principal pel número 2 del carrer de Sant Guillem. És una bella portalada d’arc rodó requadrat, de pedra de Muleta i dovelles llargues i molt estretes, porta de morera i claus de ferro dolç. La part que confronta amb la plaça és l’antiga tafona. La façana principal de Can Ribera dóna al carrer de la Trinitat (núm. 27) i el més destacable és la portalada d’arc rodó i els carreus que connecten estructuralment amb la finestra superior dintellada. El parament és de pedra, amb les juntes arrebossades i incrustacions de pedretes. A Jutjar per la inscripció de la volada, l’edifici actual va ésser construït l’any 1580. Amb un estat de conservació regular, la construcció mostra una volada constituïda per tres filades de teules de barba, totes decorades, i una altra de teules regadores sense decorar. És ben interessant d’observar la variada decoració, que presenta motius vegetals, geomètrics, antropomòrfics, astrals i religiosos, a més de la representació d’algunes eines de treball, tots ells impresos en blanc i vermell. Se suposa que l’església de la Immaculada Concepció de Biniaraix comença a construir-se l’any 1587 per iniciativa dels habitants del llogaret, però no es conclogué fins al 1634, en què el visitador episcopal ordenà que s’hi afegís una sagristia i es pintàs el retaule. L’església fou desamortitzada en el segle XIX posteriorment rehabilitada i dotada d’un nou retaule, que és el que existeix avui en dia. Fou vicaria in capite des de 1937 fins 1989. Aquesta església pràcticament no disposa de façana, perquè es troba enclavada a la part del darrere de les cases. Únicament n’és visible la portalada principal, que es troba al final d’una escalonada de pedra amb un senzill arrambador de ferro, i està constituïda per un doble arc de mig punt sobre el qual s’obre una finestra quadrada. A l’esquerra del portal principal s’alça el campanar del segle XIX, que assoleix una altura de dinou metres. Està format per quatre cossos emblanquinats de planta quadrada i culmina amb una piràmide quadrangular coberta amb rajoleta ceràmica de color blanc. A la paret sud hi ha un rellotge de sol. L’església té una sola nau que ocupa 330 metres quadrats de superfície i assoleix una alçada de deu metres. El sostre és de volta de canó i està dividit en cinc trams. A cada costat de la nau hi ha tres capelles de volta d’aresta que s’obren sota arcs de mig punt de pedra calcària. En el primer tram s’hi troba el cor, que està sostingut per tres arcs rebaixats amb columnes troncocòniques de capitell simple de pedra de Santanyí, amb un brendolat de ferro i pilars de fusta (s. XIX). Les capelles es descriuen a partir del portal d’entrada, circulant sempre cap a la dreta. L’entrada al temple es fa per la primera capella de la dreta. A continuació trobam la capella del Cor de Jesús, i després la del sant Crist. Les parets d’aquesta darrera capella i les del baptisme estan parcialment enrajolades de ceràmica blava. En el lloc del retaule hi ha una estàtua del sant Crist de pasta d’Olot. Trobam ara la sagristia, amb coberta de volta d’aresta, on s’estotja una pintura del segle XVIII que representael purgatori. La propera capella és la major, presidida pel retaule de fusta amb la talla de la Immaculada Concepció. A la capella del Baptisme hi podem observar la pica baptismal exempta, que fou donada per la marquesa de Zayas. Era l’antic abeurador de cavalls de la finca de Can Ribera. La capella de sant Antoni de Viana, que està sota el patrocini de la finca del pla del Bisbe, disposa d’un retaule de fusta amb l’estàtua de l’abat sant Antoni. La darrera capella és la de sant Francesc, amb un retaule barroc que procedeix de Lloret de Vistalegre i fou obsequiat pel patró, el baró de Pinopar de la finca de Cas Don. La fornícula central està ocupada per l’estàtua de sant Francesc, i són interessantsels passos del Via Crucis en baix relleu emmarcats en vases de caoba que pengen de les pilastres, que foren adquirits a principis del segle XX.
En sortir de l’església, seguirem cap a l’esquerra pel carrer de sant Josep fins arribar a Cas Don (Sant Josep, 10). És un casal del segle XVII, amb una sòbria portalada que s’obre sota un arc de mig punt culminat per l’escut heràldic dels barons de Pinopar. La façana és tota de pedra, i té les juntes arrebossades i incrustades de pedretes. Cal fixar-se en les finestres massisses i, sobretot, els empitadors bocellats. Després del portal principal s’inicia un gran pati empedrat al voltant del qual es distribueixen les dependències de la casa. Observau els estris de camp del canzell i l’elegant arc escarser que dóna pas a la clasta. A la façana lateral, sota una porxadeta volada, hi havia el forat per on es descarregaven les olives per ser mòltes a la tafona. Dins el revolt del camí hi trobam unes rentadores públiques que encara es fan servir i que probablement foren construïdes en el segle XVIII aprofitant l’aigua d’unafonteta que raja ben a prop. És interessant d’observar l’estructuració de les rentadores i el procediment de construcció de la teulada, així com el sistema d’aconduïment de l’aigua. En el jardinet adossat a l’estructura hi ha un petit monument (1995) d’homenatge als agrupaments escoltes de Sóller.
Refem el carrer de Sant Josep i continuam davallant pelcarrer de la Trinitat, on hi ha una altra casa amb la volada decorada: Can Rei (núm. 32). A dreta i esquerra ens apareixen racons interessants, com el del núm. 12, o la placeta enjardinada de la nostra dreta, accessible per una escala de pedra. Alguns metres més avall descobrim una làpida a la memòria del pintor Bernareggi. Així arribam a l’entrada del poblet, on coincidim de nou amb el carrer de Sant Guillem.
Tornar a l'índex
5. S’ALQUERIA DES COMTE
Per visitar el llogaret de s’Alqueria des Comte deixam enrere Sóller pel carrer de la Lluna. Aquest mateix carrer es converteix en el carrer de s’Alqueria des Comte, on es concentren tots els punts d’interès d’aquesta ruta, que a més ens pot servir per comunicar Sóller amb Biniaraix.
Al núm. 18 del carrer trobam Can Peporosso, edifici modernista caracteritzat per la utilització de pedres amb tonalitats rossenques a les sobrellindes. Més amunt, al núm. 51 localitzam el casal del molí de Can Negre, amb el seu impressionant portal. La propera fita és el creuer dels camins de Fornalutx i de Biniaraix, on es troba el pont i la creu de s’Alqueria des Comte, que fou erigida l’any 1886 per subscripció popular, en substitució de la que es venerava en una capelleta construïda uns metres més avall (1606)m que havia estat destruïda l’any anterior per una crescuda del torrent. La creu és de pedra maresa i està situada sobre un basament i protegida per uns reixats de ferro. El fust és octogonal i té una magolla a manera de tambor que suporta la creu, amb un sant Crist en relleu a una cara i ornaments florals als extrems dels braços. Al costat dela creu s’hi troba ca na Lluïsa (Ozones, 1), que és un dels edificis més típics de l’estil modernista solleric, notablement enlletgit per les reformes posteriors. Continuant el trajecte cap a Biniaraix trobam Ca n’Ozones (Ozones, 8), un casal bastit l’any 1791 i engrandit posteriorment, de sòbria façana simètrica, amb una portalada de mig punt, una balconada suportada per set mènsules llises i un senzill brendolat de ferro. Al’altra banda del carrer sorgeix un tram de la síquia de la font de s’Ullet, que neix un centenar de metres més amunt i que probablement fou canalitzada en tempsde la dominació musulmana. Poc després acabam l’itinerari a l’església de s’Alqueria des Comte (Ozones, 26), que és un antic oratori construït i dotat en virtut del testament atorgat a Roma per mossèn Lluc Colom “Calobra” el 19 de setembre del 1677. L’any 1694 l’església ja estava acabada i era administrada per dos majordoms nomenats per l’Ajuntament, que es cuidaven de la neteja i el culte. L’any 1920, el bisbe encomanà l’oratori a la Congregació de Sant Felip Neri. Els frares de l0ordre ben aviat adquiriren la casa i el solar contigus per afegir una capella a l’església, instal·lar-hi el convent i obrir-hi una escola de nins que ha funcionat fins fa algunes desenes d’anys. L’església és una sòlida construcció de pedra i morter amb les cantoneres picades, que resulta bella per la seva robusta simplicitat. Lafaçana és llisa, amb les juntes ressaltades i incrustades de pedretes a manera d’ornamentació. Sobre un majestuós portal de mig punt de grosses dovelles hi ha una claraboia circular amb un vitrall policromat que representa una creu. A la testera anterior s’hi alça una petita creu de pedra i, a la posterior, l’espadanya del campanar. El portal principal està protegit per una porxada volada de fusta i teula. Podem entrar-hi per dues portes: la principal, que dóna al carrer d’Ozones, i la lateral que té l’accés pel número 1 del carrer d’Empúries. El temple és d’una sola nau rectangular que ocupa una superfície de setanta-un metres. El sostre és de volta de canó i està dividit en dos trams per un arc faixó poc ressortit que descansa sobre pilastres llises. Damunt les pilastres, a les parets de la nau, corre un entaulament clàssic molt senzill. El presbiteri és més estret que la nau, té la planta trapezoïdal i una volta botzinada pintada de color de cel amb estels en relleu.
A la paret de la dreta s’hi obren dues grans fornícules encastades a la paret sota arcs de mig punt ressaltats. Dins la primera es troba l’estàtua de sant Agustí vestit de pontifical, amb el bàcul i un llibre obert a la mà dreta. Dins la segona, l’estàtua del Cor de Jesús. A la pilastra que suporta l’arc, sota un dosseret, ressalta l’estàtua de la Verge Miraculosa sostinguda per una mènsula amb un àngel en relleu. La capella Major està dedicada a la Immaculada Concepció. El retaule és de fusta i està presidit per una gran pintura que la tradició suposa importada de Roma. Representa la Immaculada Concepció envoltada d’àngels, amb les imatges de sant Lluc i del fundador en actitud suplicant als seus peus. El cos superior està ocupat per una pintura de sant Bartomeu rematada per l’escut heràldic dels Colom.
Un basament estucat aguanta el sagrari (1907), que està culminat per l’anyell pasqual sobre un fons multiradiat. L’altar és de marbre gris i està sostingut per cinc columnes jaspiades en vermell. A la paret dreta de la capella hi ha una pintura de la Passió i a l’esquerra una altra de la Verge Dolorosa (s. XVIII). A la paret esquerra de l’església i en el primer tram, sota un arc de mig punt, s’obre la capella de sant Felip Neri, que és de planta quadrada i té la volta d’aresta (1935). Presideix el retaule i l’altar de fusta la talla policromada de sant Felip Neri amb l’hàbit sacerdotal, representat en èxtasi sobre un núvol. La imatge està col·locada dins una fornícula amb copinya, a cada banda de la qual hi ha una columna salomònica amb capitell corinti i un estípit sobre un plint, damunt els quals corre un entaulament amb copinyes i grotescs en relleu al fris. Culmina el retaule una pintura del bust de sant Felip Neri amb sotana, barba blanca i un rosari a les mans. A la paret dreta de la capella hi ha un altre altar de fusta amb un retaule que representa l’escena de l’aparició de la Mare de Déu de Lourdes a Na Bernardette. Enquadra la fornículaun arc de mig punt sostingut per dues columnes embotides i parcialment estriades. A cada banda del retaule hi ha dues estàtues sobre sengles mènsules: la de santa Teresa de Lisieux, amb una creu i un ram de roses a les mans, i la de sant Antoni de Pàdua, amb el nin Jesús en braços. A la pilastra de l’esquerra de la nau, sota un dosseret, es troba l’estàtua de santa Teresa de Jesús amb l’hàbit carmelità i una plom i un llibre obert a les mans. La fornícula que ve a continuació allotja l’estàtua de sant Josep amb un bastó i el nin Jesús al braç esquerre. Sortint de l’església, a l’altre costat del carrer (Ozones, 23) trobam una casa d’estil modernista popular, amb ornamentació floral incisa i la pedra clau de les llindes en baix relleu.
Tornar a l'índex
|